dimarts, 24 de febrer de 2009

la bicicleta persa



El de dalt no és el títol de cap novel.la que m'hagi llegit recentment, però podria acabar sent-ho.


Es tracta de l'aventura que l'Oriol (el penúltim en edat del clan Josa júnior) i el seu amic Matt estan protagonitzant i que consisteix en anar de Kerman (Iran) fins a Barcelona en bicicleta.


Una aventura de regust clàssic que els tindrà ben entretinguts fins al més de juny. I jo (la segona en edat del clan Josa júnior) acabo d'assabentar-me'n fa dos dies via facebook...que ja és gros, no entenc com la meva mare que em té al dia de tots els moviments familiars (fin i tot d'autèntiques foteses) ha pogut passar per alt aquesta escapadeta de l' enfant terrible de la família...

M'immagino la cara del personal el dia que va fer-se oficial la noticia (sant Esteve'08), calculo que va haver xoc però no massa gran...és a dir, si algun Josa havia de fer una "originalitat" com aquesta no podia ser cap altre que l'Uri.


L'Oriol, geni i figura ell, triatleta i aventuraman de la casa, el que no té por mai (o casi) el que va descobrir els viatges motxileros per països on el seny t'aconsella viatgar amb catai o nobel tours encara que hagis de demanar un crèdit...el que quan encara podia comptar els anys amb els dits de les mans protagonitzava diumenge si diumenge no trucades al vespre que donaven fe que tornaven a estar a urgències...


Doncs saps que et dic xiquet, que em fas molta enveja, que malgrat totes les incomoditats viure una experiència com aquesta és un privilegi i que molt em temo que ben aviadet ja no hi haurà qui t'aturi... a cap nivell.


Disfruta i recorda: cuida't, per la nit tapa't i sobretot seny!!.


I ara que he fet apologia de la causa us notifico que la bicicleta persa és el nom del bloc que l'Oriol està fent servir com a quadern de bitàcola, si voleu saber com els va ho teniu fàcil perquè el tinc linkat (faltaria més) jo definitivament els penso seguir la pista!



Bon viatge nois!!




pd oriol, en aquest interncavi cultural intensiu que t'estàs marcant podries fer-t'ho venir bé per parlar-los dels castells, aixó si assegura't que els quedi clar que la millor colla del món mundial són els xiquets de Tarragona ;P.


pd2 mamà tu i jo tindrem en breu una converseta...

diumenge, 22 de febrer de 2009

si vols t'ho dibuixo

"morir, marcharse y regresar es el juego de las golondrinas"









passejant per la secció de còmic de la FNAC ahir al migdia vaig fer una troballa. No és que sigui una incondicional del gènere ni res per l'estil, però reconec que el món dibu m'ha fascinat de sempre.



I he de dir que el que va fer que em fixés en "el juego de las golondrinas" va ser un error de percepció: col.locada al costat de dues novel.les de Marjane Satrapi i amb un estil pràcticament idèntic vaig creure que era una nova obra seva i vaig abraonar-m'hi.




Tant m'havia agradat persèpolis! i ara semblava que la seva autora hi tornava ...SI!. Doncs no, res d'aixó, el juego de las golondrinas és obra de Zeina Abirached una joveníssima dibuxant beirutí que com molts libanesos va haver de marxar del seu País durant la guerra civil(1975-1990),ara a cavall entre Beirut i París i després d'haver passat per l'Academia Libanesa de Belles Arts (ALBA) i l'Ecole nationale des Arts décoratifs de París acaba de presentar la seva segona obra. I jo ahir me la vaig comprar i avui ja l'he rellegida...deunidó!!.


I si, m'ha agradat, i m'ha sorprés i encara més us la recomano!! si sou fans de Satrapi o com a mínim vau gaudir amb persèpolis (novel.la o peli) no patiu perquè les similituds són purament formals, Abirached té molt a dir i parla llenguatge propi.


L'obra ha estat editada per sin sentido ,dintre de la col.leció sin_ nosotras i per ara (epero que aixó canviï) només s'ha publicat en castellà.

Tant si us va agradar Persèpolis (Quèèèè? no sabeu de què parlo???) com si no heu passat mai dels mortadelos el juego de las golondrinas no us deixarà indiferents...i d'això es tracta no?.Així que ja sabeu, si en teniu oportunitat aprofiteu-la!.







dimarts, 17 de febrer de 2009

No M'agrada El Febrer...

No m'agrada el febrer, no m'ha agradat mai.És el mes més trist i ensopit del calendari ,submergit en l'época més soporífera de l'any.

És hivern en tota regla i a mi l'hivern no magrada gens.Ni mica...

I com que ni els òscars, ni el carnaval, ni la neu (entenguis com a potencial esbarjo) em diuen res, conclourem que no podem salvar un desgavell d'aquesta magnitud de cap manera, l'única nota positiva...és que és curt! i aixó si és d'agraïr.

I a què ve tot plegat? provo de justificar-me o més ben dit de justificar l'absència de moviments abslouta que des de finals de gener hi ha pel Santa Anna (virtual).

Estic com el febrer, gris i avorrida en espera d'èpoques millors, però com a mesura de disciplina personal i per no deixar espais en blanc que podrien derivar perillosament cap a la droperia absoluta tiro amb el vostre permís de pla B que com tothom sap es caracteritza per ser improvisat i normalment tirant a mediocre.Em salva la voluntat, o així ho vull creure.

Què faré doncs?, senzill, seguiré la línea dels darrers post i penjaré un vídeo o "El video", com vulgueu perquè no tinc cap mena de reticència a reconéixer que és com algú va dir per aquí un dels millors sketchs de la història, estalviaré dir la font de la troballa, altrament aquesta en espais públics rarament passa d'una trista inicial, trista i gris com el febrer...

va per tú doncS...



pd espero amb candeletes les "presidencials"...