El Batlle de los vampiros.

El ball que hi ha hagut aquests dies al nostre consistori ha estat de carteres, la de cultura concretament ha sortit volant per la finestra del darrere...calen canvis per millorar eficiència diuen...

Ara el senyor batlle demana comprensió a les entitats davant la retallada de pressupostos que està vivint cultura(si senyors,hi ha un cartipàs de cultura on suposadament hi ha vida!!!) venen temps de vaques magres i aixó vol dir que els recursos es destinaran a mesures socials, és el moment de solidaritzar-nos amb qui pitjor ho passa, fins aquí força lògic...però..

I doncs? en quin marc encabim les ja famoses goteres de 100.000 euros? quines entitats són les que han de tenir paciècia? i fins quan?.
Cultura i Tarragona són compatibles? quines actuacions socials es prendan ara que venen mal dades? i quins requisits caldran per aspirar a alguna ajuda municipal; dir-se tecla? tenir taronges amargues a la panera de la cuina?, ser soci del nàstic?? (...)

Tot plegat molt tenebrós, per molta transparència que ens vulguin vendre.En qualsevol cas val la pena llegir la entrevista amb en Ballesteros de prota i que a dia vint-i-sis de març han publicat al diari de tarragona, recomanació:
intenteu fer-vos amb un exemplar imprés, la versió digital talla la entrevista en el millor moment...una llàstima.
El que està clar és que davant d'aquest panorama la ballarem els de sempre...què hi farem!!







pd vagi per endevant el meu reconeixement cap a en Roman Polansky i la genialíssima "el baile de los vampiros", també cap a la família munster en pes, si alguns perden l'oremus a d'altres només ens queda el sentit de l'humor...

Éire!!!!

Per formar part indestriable de l'any maragda, només penso què hauria passat si haguessiu assolit la gesta el 2001...al Duke i al the horse and the haunt...mil i una cider: mil i un SLÁINTE!!!!









go Ireland, gooo Ireland, gooooooooo Irelaaaaaaaaaand!!!!!!!!!!!!!!!

Camí dels xiquets 2.0

Ara va de bó, ja comencem a escalfar motors de veres, l'abril ja es flaira.Els castells a plaça són a tocar, mentres posada a punt i inici tant mandròs com engrescador.No parlaré de com estan anant les coses per santa Anna, perquè no cal!! ;)... ja sabem què es cou al forn més autèntic de tarragona, parlaré d'alguna cosa més potent, més difícil de concretar més imprescindible i encara a mitges.El canvi.

El Nostre Canvi, així posant majúscules a tot arreu.Qui hagi seguit la evolució de la colla com a mínim en els darrers quinze anys sabrà de què parlo.Qui no que prengui nota, val la pena.

Quan en el concurs de tarragona de l'any noranta-quatre la colla descarregava el tres de vuit es trencava un malefici i s'obria una nova via de fer i entendre els castells dins la pròpia entitat.Que ningú tregui conclusions precipitades als xiquets abans de castells (grans) en sabíem fer, de fet la colla havia donat mostres de grandesa feia temps, força temps.Hi havia però disjuntives d'un altre ordre que calia resoldre amb urgència, aquell final de temporada del noranta-quatre en aquest sentit va ser Clau.

poc a poc, però sense fer massa soroll la colla va començar a redefinir-se, reubicar-se i el més important reivindicar-se*. I va ser alsehores quan s'inicià un canvi irrevocable, imparable que quinze anys més tard demana a crits la darrera volta, la definitiva.Sé que és imprudent demanar revolucions perquè en el nostre cas es perdria massa i massa valuòs.Però també sé que la colla ha de tenir clar que la nostra posició per peculiar demanarà sempre un esforç extraordiari.En qualsevol altre cas en qualsevol altre part de món molt probablement ser un aguerrit grup de valents supervivents de ni-se-sap quantes batalles, seria entre un honor i un grau, aquí a casa nostra no.Ho hem de fer millor, sempre millor i sense defallir mai.No serà fàcil, aixó cal que ens quedi clar, però en cada nou assoliment cal que tinguem present l'excels de la gesta,fins a la data ningú ens ha regalat res i tot fa preveure que seguirem així.

Per tant i enllaçant en certa manera amb la entrada anterior els vents de canvi que bufaven en les darreres temporades ara han de prendre més força.Encara que qui pugui dominar-los no es cansi de repetir que de la essència no en tocarem res.Ho farem si, quan convingui sense traumes ni estridències, ho farem perquè cal i perquè volem.I com en aquells darrers compassos de la temporada noranta-cinc amb la responsabilitat i l'orgull de saber que és un moment únic.Del ignominiós "matalassers-colla-de-set" al xqts 2.1 , d'una suposada entitat marginal a un colla de culte, ara cal més i millor.Divendres reprendrem l'esboç...Tothom hi és convidat.

*la politització del fet casteller a tarragona ha arrivat a límits paroxístics que s'ha traduït en situacions putrefactes i mals endèmics que la majoria suportem amb estoicisme, potser que ens plantegem fins quan,Oi?.

Comencem el periode Manelí.

Va ser a les acaballes de la temporada del noranta-cinc, passat santa Tecla que vaig pujar al local i vaig fer-me de la colla.

En aquell primer assaig (un divendres) vaig tastar la pinya des de dins per primer cop i vaig viure en primera persona un món que m 'havia fascinat des de petita però, que fins aleshores seguia des de fora.

Proves de folres de dos i de tres, assajos d'estructures i d'un fabulós pilar que tot just haviem estrenat set dies enrere i que havia deixat tothom amb la boca oberta (cal dir, que per aquelles dates, només Vilafranca senyorejava els espadats i tot just començava a fer-ho).

Al pati molt ambient, moltes ganes de fer castells i molta consciència d'estar vivint un moment històric...i a tot arreu un punt d'eufòria imsprescindible per encarar aquell final de campanya amb ganes de festa grossa i que es traduïa en pura efervescència al casalot que la matalasserada tenim per parròquia: cua per recollir la faixa (on vaig fer els meus primers amics ratllats), escuts esgotats(gairebé any i mitg per lluir-lo), carnets que trigàven setmanes perquè a secretaría no paràven i una camisa una talla més gran (de la meva talla no en quedàven i jo volia anar a Terrassa amb camisa!!!).

I en aquest bateig beatífic la respectabilíssima figura d'un cap de colla que només un grapat de mesos enrere lluitava contra els elements buscant la supervivència, els "matalassers-colla-de-set" s'havien fet grans i donaven guerra, Ell* n'era l'artífex...oooooooooooh!...aixó vaig pensar en veure'l (més o menys).

I ves per on acabat aquell primer assaig carregat de sensacions i adrenalina, en Manel s'encimbella a la "tarima dels dirigents" i amb la tranquil.litat que el caracteritza s'adreça al personal per fer-nos saber que per motius laborals deixa el càrrec per bé que seguirà dirigint la colla fins la diada de terrassa (al novembre), la darrera del calendari...

Cooooooooooom???, com, com, com, coooooooooooom?!!!i ara què? el caos??!! aixó vaig pensar en sentir-lo (més o menys).

Aquesta era la impressió que m'havia fet Manel, aquest era el sentiment de bona part del personal...i de rerefons la veu d'un matalasser prou jovenet** però amb la camisa molt bregada,que demanava tranquil.litat " si ell marxa, en vindrà un altre aixi de simple"...i així va ser.

Ara, catorze anys més tard Manel repren lideratge des d'un altre àmbit ( detall que no em sembla atzarós), acompanyat de gent molt vàlida (com ha fet sempre, aquí cal busca bona part dels seus éxits) amb el leit motif de "convertir l'entitat en un referent de la feina ben feta"i jo n'estic absolutament convençuda que reeixirà en aquesta aventura.

En qualsevol cas els millors desitjos a la nova diectiva, i a disposició pel que calgui, fet i fet i com a currílum vitae per a incréduls o reticents cal recordar que amb Ell vam passar de lluitar per mantenir el nivell de vuit a dominar-lo abastament, a fer pilars de somni (els primers de set de la història en versió tarragonina) i a creure'ns prou bons per tastar els castells de nou,resumint, no seriem on som ara sense el seu llegat.

N'esperem molt de tu Dino...perquè podem!!

* evidentment en el canvi qe va experimentar la colla les darreries del noranta-quatre hi van influïr altres aspectes, però en qualsevol cas la participacó de Manel Nadal va ser decisiva en el feliç desenllaç.

**Aquell matalasser jovenet de camisa bregada és (heu suposat bé ) en Jordi, el Meu matalasser_una mica menys jovenet_ de camisa bregada ;).

la bicicleta persa

El de dalt no és el títol de cap novel.la que m'hagi llegit recentment, però podria acabar sent-ho.

Es tracta de l'aventura que l'Oriol (el penúltim en edat del clan Josa júnior) i el seu amic Matt estan protagonitzant i que consisteix en anar de Kerman (Iran) fins a Barcelona en bicicleta.

Una aventura de regust clàssic que els tindrà ben entretinguts fins al més de juny. I jo (la segona en edat del clan Josa júnior) acabo d'assabentar-me'n fa dos dies via facebook...que ja és gros, no entenc com la meva mare que em té al dia de tots els moviments familiars (fin i tot d'autèntiques foteses) ha pogut passar per alt aquesta escapadeta de l' enfant terrible de la família...

M'immagino la cara del personal el dia que va fer-se oficial la noticia (sant Esteve'08), calculo que va haver xoc però no massa gran...és a dir, si algun Josa havia de fer una "originalitat" com aquesta no podia ser cap altre que l'Uri.

L'Oriol, geni i figura ell, triatleta i aventuraman de la casa, el que no té por mai (o casi) el que va descobrir els viatges motxileros per països on el seny t'aconsella viatgar amb catai o nobel tours encara que hagis de demanar un crèdit...el que quan encara podia comptar els anys amb els dits de les mans protagonitzava diumenge si diumenge no trucades al vespre que donaven fe que tornaven a estar a urgències...

Doncs saps que et dic xiquet, que em fas molta enveja, que malgrat totes les incomoditats viure una experiència com aquesta és un privilegi i que molt em temo que ben aviadet ja no hi haurà qui t'aturi... a cap nivell.

Disfruta i recorda: cuida't, per la nit tapa't i sobretot seny!!.

I ara que he fet apologia de la causa us notifico que la bicicleta persa és el nom del bloc que l'Oriol està fent servir com a quadern de bitàcola, si voleu saber com els va ho teniu fàcil perquè el tinc linkat (faltaria més) jo definitivament els penso seguir la pista!

Bon viatge nois!!

pd oriol, en aquest interncavi cultural intensiu que t'estàs marcant podries fer-t'ho venir bé per parlar-los dels castells, aixó si assegura't que els quedi clar que la millor colla del món mundial són els xiquets de Tarragona ;P.

pd2 mamà tu i jo tindrem en breu una converseta...

si vols t'ho dibuixo

"morir, marcharse y regresar es el juego de las golondrinas"

passejant per la secció de còmic de la FNAC ahir al migdia vaig fer una troballa. No és que sigui una incondicional del gènere ni res per l'estil, però reconec que el món dibu m'ha fascinat de sempre.

I he de dir que el que va fer que em fixés en "el juego de las golondrinas" va ser un error de percepció: col.locada al costat de dues novel.les de Marjane Satrapi i amb un estil pràcticament idèntic vaig creure que era una nova obra seva i vaig abraonar-m'hi.

Tant m'havia agradat persèpolis! i ara semblava que la seva autora hi tornava ...SI!. Doncs no, res d'aixó, el juego de las golondrinas és obra de Zeina Abirached una joveníssima dibuxant beirutí que com molts libanesos va haver de marxar del seu País durant la guerra civil(1975-1990),ara a cavall entre Beirut i París i després d'haver passat per l'Academia Libanesa de Belles Arts (ALBA) i l'Ecole nationale des Arts décoratifs de París acaba de presentar la seva segona obra. I jo ahir me la vaig comprar i avui ja l'he rellegida...deunidó!!.

I si, m'ha agradat, i m'ha sorprés i encara més us la recomano!! si sou fans de Satrapi o com a mínim vau gaudir amb persèpolis (novel.la o peli) no patiu perquè les similituds són purament formals, Abirached té molt a dir i parla llenguatge propi.

L'obra ha estat editada per sin sentido ,dintre de la col.leció sin_ nosotras i per ara (epero que aixó canviï) només s'ha publicat en castellà.

Tant si us va agradar Persèpolis (Quèèèè? no sabeu de què parlo???) com si no heu passat mai dels mortadelos el juego de las golondrinas no us deixarà indiferents...i d'això es tracta no?.Així que ja sabeu, si en teniu oportunitat aprofiteu-la!.

No M'agrada El Febrer...

No m'agrada el febrer, no m'ha agradat mai.És el mes més trist i ensopit del calendari ,submergit en l'época més soporífera de l'any.

És hivern en tota regla i a mi l'hivern no magrada gens.Ni mica...

I com que ni els òscars, ni el carnaval, ni la neu (entenguis com a potencial esbarjo) em diuen res, conclourem que no podem salvar un desgavell d'aquesta magnitud de cap manera, l'única nota positiva...és que és curt! i aixó si és d'agraïr.

I a què ve tot plegat? provo de justificar-me o més ben dit de justificar l'absència de moviments abslouta que des de finals de gener hi ha pel Santa Anna (virtual).

Estic com el febrer, gris i avorrida en espera d'èpoques millors, però com a mesura de disciplina personal i per no deixar espais en blanc que podrien derivar perillosament cap a la droperia absoluta tiro amb el vostre permís de pla B que com tothom sap es caracteritza per ser improvisat i normalment tirant a mediocre.Em salva la voluntat, o així ho vull creure.

Què faré doncs?, senzill, seguiré la línea dels darrers post i penjaré un vídeo o "El video", com vulgueu perquè no tinc cap mena de reticència a reconéixer que és com algú va dir per aquí un dels millors sketchs de la història, estalviaré dir la font de la troballa, altrament aquesta en espais públics rarament passa d'una trista inicial, trista i gris com el febrer...

va per tú doncS...



pd espero amb candeletes les "presidencials"...