dimecres, 31 de desembre de 2008

Recapitulem...

Adéu al 2008...

l'any que vaig passejar per Lisboa, festejar el Seu aniversari al west end Londinenc i el Meu a París, l'any que vaig anar de pintxos per Donostia, que vam descobrir la ruta del ferro al pirineu andorrà, l'any de l'aventura canadenca, l'any del tres de nou descarregat per sant magí!.

L'any que hem quedat novens al concurs en una actuació de supervivència, l'any que hem carregat el tres de nou per santa Tecla (li foti a qui li foti) i a canvi ens han dit de tot...l'any que hem patit i plorat d'impotència, de ràbia, d'orgull contingut...

L'any de la ratllosfera(ho he dit bé?), l'any del em ratllo perquè la nit es meva i em dóna la gana!, l'any en que la direcció de la coordinadora en pes ha decidit fer un monumental ridícul.

L'any en que Valls ha estat Joves i Barcelona refotudament grisa, l'any que vilafranca ha estat indiscutiblement La Millor(així en majúscules,de nou...), l'any del poder de la gent de terra ferma (menció especial pels lleidatants, la millor colla de vuit amb diferència d'aquesta temporada que fins hi tot ha "gosat" passar-nos al concurs i al rànquing de l'avui: Bandarres!! ;D)

L'any on minyons han descarregat el pilar de vuit i han estat els primers a fer el tres de nou amb l'agulla de la història, com era d'esperar, com és d'agraïr, simplement s'ho mereixen.

Lany dels tresos de set al baix gaià, l'any de la pluja...

L'any que els del serrallo n'han fet vint!, l'any que no hem actuat a La Riera (i tan bé que ens senta aquest eixerit poble)

L'any que hem organitzat un campionat de bàsquet de collons i unes xerrades castelleres que han creat precedents, l'any que associativament hem tornat a marcar el ritme i on ha quedat clar que tan tocar els collons amb el pobre Esperidió i al final l' única opció possible és la NOSTRA plaça del rei (mandahuevoooooooos!).

L'any en que hem tornat a repartir camises noves a un rime frenètic, però dos han estat clau: Dani i Moi (plas plas plas i reverències).

L'any que el jovent de la colla s'ha buscat un cau alternatiu per ratllar-se a gust (espero que algú em digui on està i què s'hi fa...) l'any del Geo Challenge (personalment no tinc ni fava de què va, però tot hom en piula així que deu ser massa...no?)

l'any en que TAMPOC hem estat presents al parc de nadal (algun dia aixó haurà de canviar costi el que costi literalment)però hem sabut fintar prou bé amb els tallers de canalla nadalencs (un 10 Joan!) .

L'any en que als fòrums s'han vist TAUS per donar i vendre (i que per molts anys).


L'any que el petit Faraó ha esdevingut El gran Faraó, pel que ha fet i perquè ha aprés a passar-les putes (condició sine qua non MATALASSERA) i així ho ha demostrat: després de tot no li han agafat ganes de marxar per cames, l'any que ve continua!!!.Tot i així, recorda noiet: els imperis s'alçen damunt de moltes llàgrimes i molts patiments, fem però que l'any que ve aquests siguin d'algú altre ...


L'any dels jocs olímpics de pekin (perdò Beijing), de Vicky Cristina Barcelona (algú l'ha vist?) i del yes,we can (i tant!), l'any de la crisi i de la devaluació del dòlar i la lliura esterlina!!.

L'any de l'Stieg Larsson i de la Mercé Rodoreda...

L'any en que definitivament vam viure perillosament (o no)

I avui s'acaba. Li direm adéu doncs.

Però que ningú pateixi encara en queden un munt!!

tots amb els raïms preparats? tots amb les calces/calçotets vermells posats? tots amb la copeta de cava i el mòbil apropet? doncs som-hi que el 2009 ens espera!









XIQUETS I XIQUETES BON ANY 9!!






I aquestes imatges glorioses com a epíleg, gràcies a Javi (manyo) i família per cedir-nos-les, mai em cansaré de revisionar-les...VINGA QUINTS AMB CONFIANÇA EEEEHHHHH!!!!

dimecres, 24 de desembre de 2008

fum fum fum...



"manners before morals"

Oscar Wilde.

Ni m'agrada (ni crec en) el nadal, però, si en el grandíssim Oscar així que,xiquets i xiquetes, bones festes.

dissabte, 20 de desembre de 2008

la tribu dels faixes blaves





Al capdamunt de casa nostra hi habita una tribu molt especial , mítica de fet, diuen els més vells (que són els que més en saben) que fa un tou d'anys que senyoregen les alçades amb mestratge, desafiant una gravetat a la que sembla que li han perdut el respecte,diuen també que aquesta tribu manté la seva essència un temps determinat i que en aquest temps si s'ho plantegen són capaços de fer l'inimaginable.
Uns ultraherois i ultraheroïnes (car siguin xiquets o xiquetes els superpoders són idèntics) de dimensions més aviat menudes però de capacitats gegantines.
Alguns creuen que l'origen d'aquesta tribu cal buscar-la en els origens de les ciutats, quan grups de gats mesquers van intuïr una millor vida en aquestes colonies humanes.
Per poder viure entre humans sense aixecar massa recel van decidir semblar més dòcils,per això van encongir-se i van endolcir les seves faccions salvatges.
La jugada els sortí prou bé al començament i per un temps ni massa llarg ni massa curt se-l's veia passejar per les teulades.I tan bé vivien i tan els agradava la seva nova vida que molt aviat n'eren molts, de fet n'eren masses, i en aquest punt la gent ja no se-l's mirava amb bons ulls i més aviat els empaitaven.
I va ser alheshores i no abans ni després que van fer un darrer canvi, el més important, el definitiu, van optar per una imatge que els permetés despertar tendresa i poder així seguir fent de les seves (els molt murris!).
Van mimetitzar-se amb els cadells humans i en aquesta noble aparença van definitvament barrejar-se amb els homes i gairebé no se-l's distingia, i dic gairebé perque per més que semblin només xiquets o xiquetes,no ho són.
Reconeixel's és prou fàcil són molt àgils,han aprés a domesticar la por i com en temps felins grimpen a les alçades amb deliciosa gràcia, i els dies de festa grossa per anar més empolainats i fer-se més vistosos duen camisa ratllada (que d'entre totes les camises és la que més els agrada i la que millor els queda), pantalons blancs i una faixa blava i d'aquí els ve el nom.
Si els veieu no els perdeu la pista, tan grans són els seus prodigis que mai us perdonarieu no haver-los fet cas...i vet aquí un gos i vet aquí un gat que eixe petit conte ja s'ha acabat.


A la canalla dels Xiquets de tarragona, en passat,present i futur, perquè ells són la nostra força.

divendres, 12 de desembre de 2008

lostintrans...

Avui he revisionat Lost in translation, ja ni sé la de vegades que l'he vist, el cert és que m'agarada molt aquesta peli, potser una de les que més (no la que més, no confondre) però, com que va ser causa d'un moviment de comentaris prou interessant en una entrada que per cert, rés tenia a veure amb el film (si, va ser culpa meva) he decidit fer-li'n una d'oficial, què caram, bé s'ho val!
Lost in translation és el segon llargmetratge de Sofia Coppola, fillíssima de Francis Ford Coppola (autor entre d'altres d'una de les trilogies més famoses, guardonades i conegudes de la història del cinema: els Padrinos.curiositat:en la primera part la nostra sofi apareix com el que era un bebé, en la tercera entrega ja crescudeta va donar vida a Mary Corleone).
Si a Las vírgenes suicidas, adaptació cinematogràfica de la novel.la homònima de Jeffrey Eugenides i que va significar el seu bateig com a directora de llargmetratges l'any 1999 (el mateix que nosaltres descarregàvem el primer tres de nou ;D) la nena mimada de hollywood va tenir molt bona crítica, en lost in translation (2003) va consagrar-se (tres nominacions als oscar de l'acadèmia; millor pel.lícula (musical/comèdia), millor director, millor guió original, adjudicant-se aquest darrer).
I què dir, doncs que la pel.lícula val molt la pena perquè tot i que de fet la temàtica aporta més aviat poc; actor de renom en crisi vital (Bill Murray) coneix joveneta desenganyada (Scarlett Johansson)en un Tokyo nocturn i trepidant on tot sembla tant possible com irreal, cal convindre que el resultat és molt atractiu ( a tenir molt en compte la banda sonora, Brutal!!!).
Sembla clar que la fillíssima (em permets la llicència oi Eloi?) promet.Caldrà veure però, fins on arriva perquè tot i que en el seu cas sembla encertat dir que segones parts si poden ser bones, haurem d'esperar per comprovar fins on la nostra Coppola-part-dos és capaç de portar-nos, de moment tres llargmetratges i un curt previ, al meu entendre poc bagatge (que no pobre) i amb bon rumb, hi estarem atents...

dilluns, 8 de desembre de 2008

Marrameu!



De vegades la distància entre la intel.ligència humana i la animal és molt petita; aleshores un experimenta el suprem plaer de tenir un gat, o potser el de pertanyer-li a un gat.(Katherine Manley)




Sóc una gatòfila confessa i militant, això és que m'agraden moltíssim els gats, especialment els meus, és clar.Són fascinants tant en la forma com en el comportament, a més jo tinc com ja us he dit la sort d'haver estat adoptada per dos siamesos, tot un honor del que intento estar a l'alçada, i creieu-me no és fàcil.

En una conversa on va sortir el manit i força absurd debat gats vs gossos, simplement em vaig limitar a apuntar un detall que per mi és clau a l'hora de saber amb quina bestiola no humana vols compartir espai vital, penseu que després d'una dura i farragosa jornada laboral quan arriveu a casa el vostre gos us donarà una explosiva benvinguda a una casa (la vostra) que Ell haurà vigilat amb zel, els meus gats em donen permís per entrar a una casa (la seva) on per motius logístics els interessa que Jo també hi visqui...en resum qüestió d'ego.I com que jo vaig (així en primeríssima persona del singular) decidir subjugar-me a ELLS (així en una terceríssima persona del plural coronada de llorers, Amén) avui ,la primera entrada del darrer més d'aquest any, va per ells (i amb literatura de la bona, no se m'enfadin!)


EL LOM

(Joan perucho)

Ve a ser com un gat de pél molt fi que es cria a les muntanyes de Prades i pels voltants de Siurana.Menja herba gatera, que és una herba dolça, molt digestiva, que té la virtut de provocar salts melodiosos, suavíssims.Així, si hom beu una infusió d'herba gatera, comença a saltar, a poc a poc, mentre una vaga melodia de violins i arpes sona ensems.
El lom només té les dues potes del davant, car les posteriors les perdé quan les coses acabaven d'ésser creades, no se sap ben bé per què.En canvi, li eixí llavors una llarga cua, molt molsuda, que l'ajuda a saltar.Al lom li agrada tant la música que, quan salta, es para a mig aire moltes vegades, per tal d'escoltar-la, i s'adorm així fent cara de felicitat.

Darerrament, el Lom s'ha fet amic dels nens i nenes (que fins ara contemplava d'amagat darrere les farigoles) i hom diu que juga amb ells a saltar i parar.

També he sentit dir que a les masies del montsant, prop de Scala Dei,se n'han vist alguns, somicant satisfets, a les teulades o vora els galliners.Són molt fàcils de trobar a conseqüència de la música que els acompanya sempre quan es desplacen.



dedicat a Bram i Dimoni (el primer la quintaessència de gat falder, el segon la quintaessència de si mateix) que han tingut a bé tenir-me per mestressa...