dimecres, 31 de desembre de 2008

Recapitulem...

Adéu al 2008...

l'any que vaig passejar per Lisboa, festejar el Seu aniversari al west end Londinenc i el Meu a París, l'any que vaig anar de pintxos per Donostia, que vam descobrir la ruta del ferro al pirineu andorrà, l'any de l'aventura canadenca, l'any del tres de nou descarregat per sant magí!.

L'any que hem quedat novens al concurs en una actuació de supervivència, l'any que hem carregat el tres de nou per santa Tecla (li foti a qui li foti) i a canvi ens han dit de tot...l'any que hem patit i plorat d'impotència, de ràbia, d'orgull contingut...

L'any de la ratllosfera(ho he dit bé?), l'any del em ratllo perquè la nit es meva i em dóna la gana!, l'any en que la direcció de la coordinadora en pes ha decidit fer un monumental ridícul.

L'any en que Valls ha estat Joves i Barcelona refotudament grisa, l'any que vilafranca ha estat indiscutiblement La Millor(així en majúscules,de nou...), l'any del poder de la gent de terra ferma (menció especial pels lleidatants, la millor colla de vuit amb diferència d'aquesta temporada que fins hi tot ha "gosat" passar-nos al concurs i al rànquing de l'avui: Bandarres!! ;D)

L'any on minyons han descarregat el pilar de vuit i han estat els primers a fer el tres de nou amb l'agulla de la història, com era d'esperar, com és d'agraïr, simplement s'ho mereixen.

Lany dels tresos de set al baix gaià, l'any de la pluja...

L'any que els del serrallo n'han fet vint!, l'any que no hem actuat a La Riera (i tan bé que ens senta aquest eixerit poble)

L'any que hem organitzat un campionat de bàsquet de collons i unes xerrades castelleres que han creat precedents, l'any que associativament hem tornat a marcar el ritme i on ha quedat clar que tan tocar els collons amb el pobre Esperidió i al final l' única opció possible és la NOSTRA plaça del rei (mandahuevoooooooos!).

L'any en que hem tornat a repartir camises noves a un rime frenètic, però dos han estat clau: Dani i Moi (plas plas plas i reverències).

L'any que el jovent de la colla s'ha buscat un cau alternatiu per ratllar-se a gust (espero que algú em digui on està i què s'hi fa...) l'any del Geo Challenge (personalment no tinc ni fava de què va, però tot hom en piula així que deu ser massa...no?)

l'any en que TAMPOC hem estat presents al parc de nadal (algun dia aixó haurà de canviar costi el que costi literalment)però hem sabut fintar prou bé amb els tallers de canalla nadalencs (un 10 Joan!) .

L'any en que als fòrums s'han vist TAUS per donar i vendre (i que per molts anys).


L'any que el petit Faraó ha esdevingut El gran Faraó, pel que ha fet i perquè ha aprés a passar-les putes (condició sine qua non MATALASSERA) i així ho ha demostrat: després de tot no li han agafat ganes de marxar per cames, l'any que ve continua!!!.Tot i així, recorda noiet: els imperis s'alçen damunt de moltes llàgrimes i molts patiments, fem però que l'any que ve aquests siguin d'algú altre ...


L'any dels jocs olímpics de pekin (perdò Beijing), de Vicky Cristina Barcelona (algú l'ha vist?) i del yes,we can (i tant!), l'any de la crisi i de la devaluació del dòlar i la lliura esterlina!!.

L'any de l'Stieg Larsson i de la Mercé Rodoreda...

L'any en que definitivament vam viure perillosament (o no)

I avui s'acaba. Li direm adéu doncs.

Però que ningú pateixi encara en queden un munt!!

tots amb els raïms preparats? tots amb les calces/calçotets vermells posats? tots amb la copeta de cava i el mòbil apropet? doncs som-hi que el 2009 ens espera!









XIQUETS I XIQUETES BON ANY 9!!






I aquestes imatges glorioses com a epíleg, gràcies a Javi (manyo) i família per cedir-nos-les, mai em cansaré de revisionar-les...VINGA QUINTS AMB CONFIANÇA EEEEHHHHH!!!!

dimecres, 24 de desembre de 2008

fum fum fum...



"manners before morals"

Oscar Wilde.

Ni m'agrada (ni crec en) el nadal, però, si en el grandíssim Oscar així que,xiquets i xiquetes, bones festes.

dissabte, 20 de desembre de 2008

la tribu dels faixes blaves





Al capdamunt de casa nostra hi habita una tribu molt especial , mítica de fet, diuen els més vells (que són els que més en saben) que fa un tou d'anys que senyoregen les alçades amb mestratge, desafiant una gravetat a la que sembla que li han perdut el respecte,diuen també que aquesta tribu manté la seva essència un temps determinat i que en aquest temps si s'ho plantegen són capaços de fer l'inimaginable.
Uns ultraherois i ultraheroïnes (car siguin xiquets o xiquetes els superpoders són idèntics) de dimensions més aviat menudes però de capacitats gegantines.
Alguns creuen que l'origen d'aquesta tribu cal buscar-la en els origens de les ciutats, quan grups de gats mesquers van intuïr una millor vida en aquestes colonies humanes.
Per poder viure entre humans sense aixecar massa recel van decidir semblar més dòcils,per això van encongir-se i van endolcir les seves faccions salvatges.
La jugada els sortí prou bé al començament i per un temps ni massa llarg ni massa curt se-l's veia passejar per les teulades.I tan bé vivien i tan els agradava la seva nova vida que molt aviat n'eren molts, de fet n'eren masses, i en aquest punt la gent ja no se-l's mirava amb bons ulls i més aviat els empaitaven.
I va ser alheshores i no abans ni després que van fer un darrer canvi, el més important, el definitiu, van optar per una imatge que els permetés despertar tendresa i poder així seguir fent de les seves (els molt murris!).
Van mimetitzar-se amb els cadells humans i en aquesta noble aparença van definitvament barrejar-se amb els homes i gairebé no se-l's distingia, i dic gairebé perque per més que semblin només xiquets o xiquetes,no ho són.
Reconeixel's és prou fàcil són molt àgils,han aprés a domesticar la por i com en temps felins grimpen a les alçades amb deliciosa gràcia, i els dies de festa grossa per anar més empolainats i fer-se més vistosos duen camisa ratllada (que d'entre totes les camises és la que més els agrada i la que millor els queda), pantalons blancs i una faixa blava i d'aquí els ve el nom.
Si els veieu no els perdeu la pista, tan grans són els seus prodigis que mai us perdonarieu no haver-los fet cas...i vet aquí un gos i vet aquí un gat que eixe petit conte ja s'ha acabat.


A la canalla dels Xiquets de tarragona, en passat,present i futur, perquè ells són la nostra força.

divendres, 12 de desembre de 2008

lostintrans...

Avui he revisionat Lost in translation, ja ni sé la de vegades que l'he vist, el cert és que m'agarada molt aquesta peli, potser una de les que més (no la que més, no confondre) però, com que va ser causa d'un moviment de comentaris prou interessant en una entrada que per cert, rés tenia a veure amb el film (si, va ser culpa meva) he decidit fer-li'n una d'oficial, què caram, bé s'ho val!
Lost in translation és el segon llargmetratge de Sofia Coppola, fillíssima de Francis Ford Coppola (autor entre d'altres d'una de les trilogies més famoses, guardonades i conegudes de la història del cinema: els Padrinos.curiositat:en la primera part la nostra sofi apareix com el que era un bebé, en la tercera entrega ja crescudeta va donar vida a Mary Corleone).
Si a Las vírgenes suicidas, adaptació cinematogràfica de la novel.la homònima de Jeffrey Eugenides i que va significar el seu bateig com a directora de llargmetratges l'any 1999 (el mateix que nosaltres descarregàvem el primer tres de nou ;D) la nena mimada de hollywood va tenir molt bona crítica, en lost in translation (2003) va consagrar-se (tres nominacions als oscar de l'acadèmia; millor pel.lícula (musical/comèdia), millor director, millor guió original, adjudicant-se aquest darrer).
I què dir, doncs que la pel.lícula val molt la pena perquè tot i que de fet la temàtica aporta més aviat poc; actor de renom en crisi vital (Bill Murray) coneix joveneta desenganyada (Scarlett Johansson)en un Tokyo nocturn i trepidant on tot sembla tant possible com irreal, cal convindre que el resultat és molt atractiu ( a tenir molt en compte la banda sonora, Brutal!!!).
Sembla clar que la fillíssima (em permets la llicència oi Eloi?) promet.Caldrà veure però, fins on arriva perquè tot i que en el seu cas sembla encertat dir que segones parts si poden ser bones, haurem d'esperar per comprovar fins on la nostra Coppola-part-dos és capaç de portar-nos, de moment tres llargmetratges i un curt previ, al meu entendre poc bagatge (que no pobre) i amb bon rumb, hi estarem atents...

dilluns, 8 de desembre de 2008

Marrameu!



De vegades la distància entre la intel.ligència humana i la animal és molt petita; aleshores un experimenta el suprem plaer de tenir un gat, o potser el de pertanyer-li a un gat.(Katherine Manley)




Sóc una gatòfila confessa i militant, això és que m'agraden moltíssim els gats, especialment els meus, és clar.Són fascinants tant en la forma com en el comportament, a més jo tinc com ja us he dit la sort d'haver estat adoptada per dos siamesos, tot un honor del que intento estar a l'alçada, i creieu-me no és fàcil.

En una conversa on va sortir el manit i força absurd debat gats vs gossos, simplement em vaig limitar a apuntar un detall que per mi és clau a l'hora de saber amb quina bestiola no humana vols compartir espai vital, penseu que després d'una dura i farragosa jornada laboral quan arriveu a casa el vostre gos us donarà una explosiva benvinguda a una casa (la vostra) que Ell haurà vigilat amb zel, els meus gats em donen permís per entrar a una casa (la seva) on per motius logístics els interessa que Jo també hi visqui...en resum qüestió d'ego.I com que jo vaig (així en primeríssima persona del singular) decidir subjugar-me a ELLS (així en una terceríssima persona del plural coronada de llorers, Amén) avui ,la primera entrada del darrer més d'aquest any, va per ells (i amb literatura de la bona, no se m'enfadin!)


EL LOM

(Joan perucho)

Ve a ser com un gat de pél molt fi que es cria a les muntanyes de Prades i pels voltants de Siurana.Menja herba gatera, que és una herba dolça, molt digestiva, que té la virtut de provocar salts melodiosos, suavíssims.Així, si hom beu una infusió d'herba gatera, comença a saltar, a poc a poc, mentre una vaga melodia de violins i arpes sona ensems.
El lom només té les dues potes del davant, car les posteriors les perdé quan les coses acabaven d'ésser creades, no se sap ben bé per què.En canvi, li eixí llavors una llarga cua, molt molsuda, que l'ajuda a saltar.Al lom li agrada tant la música que, quan salta, es para a mig aire moltes vegades, per tal d'escoltar-la, i s'adorm així fent cara de felicitat.

Darerrament, el Lom s'ha fet amic dels nens i nenes (que fins ara contemplava d'amagat darrere les farigoles) i hom diu que juga amb ells a saltar i parar.

També he sentit dir que a les masies del montsant, prop de Scala Dei,se n'han vist alguns, somicant satisfets, a les teulades o vora els galliners.Són molt fàcils de trobar a conseqüència de la música que els acompanya sempre quan es desplacen.



dedicat a Bram i Dimoni (el primer la quintaessència de gat falder, el segon la quintaessència de si mateix) que han tingut a bé tenir-me per mestressa...

divendres, 28 de novembre de 2008

El Carrer de Santa Anna














"los noms seculars dels carrers són la història de la ciutat"


F.Carrreras Candi (1862-1937)


M'agrada molt el carrer on hi tenim la casa la matalasserada,com m'agrada molt la part alta, la ciutat vella. Muralles endins un es sent a anys llum del brogit de la tarragona moderna (brogit que s'instal.la sense complexos per les festes, les de santa Tecla sobretot, a mode de revenja). Aquest carrer, com la resta del casc antic ha patit una importantíssima tranformació en els darrers vint anys, però en el fons (i segons on, també en la forma) segueix mantenint una essència genuïna, talment com si el no fa tant barri xino es negués a deixar-se adreçar del tot, mantenint aquell posat entre xulesc i canalla que intra muralles no s'ha acabat de perdre mai (gràcies a Déu, i per molts anys).

El carrer de Santa Anna, limita amb les places del fòrum pel nord i del rei pel sud i està, tenint la catedral com a referència i el carrer major com a línia divisòria al costat esquerre, aquell en que durant la edat mitjana van establir-se els gremis (per aixó trobem noms de carrers com ferrers, de les cuirateries,dels calderers....) en contraposició als nobles que tenien el seus palaus al costat dret (un vestigi en seria el carrer dels cavallers p.e.),hi ha historiadors que apunten que el carrer de santa Anna estava de ple a la jueria i que de fet en ell s'hi trobaven la sinagoga i l'escola talmúdica(concretament on s'alçà temps enrere un convent d'agustinians primer i trinitaris després, és a dir on hi ha la esglèsia de la trinitat i el local dels xiquets...) a més d'un forn,"el forn dels jueus" que va adquirir notable fama, aquesta teoria la podem tenir per probable si contemplem que un dels centres neuràlgics reconeguts de la jueria tarragonina era l'actual plaça dels àngels (la que hi ha just darrere del nostre local) que prengué aquest nom un cop els jueus foren expulsats de la ciutat en un intent de "cristianitzar-la"( encara que durant un temps i a nivell popular se la seguí coneixent com a plaça de la juderia).

El nomenclàtor del nostre carrer ha canviat molt amb el passar del temps, repassar-lo resulta pedagògic ja que ens il.lustra sobre retalls d'història llunyana i propera alhora, així per exemple i fent un repàs cronòlogic (partirem del SXII) se l'ha conegut com carrer de tots sants, suposant que hi hagué antigament una capella dedicada al patronatge de tots els sants, molt popular a la Edat Mitjana, Carrer dels assaonadors (S.XIII-XIV) ja que va ser en aquest carrer on hi va florir el gremi d'assaonadors, que eren els que adovaven les pells i que tenien amb els peraires la confraria de Santa Tecla,carrer de devant del castell del Rei o prop del castell del Rei (SXIV) , que sabem que era un carrer amb catorze families o fochs.

carrer d'en Manresa (S.XV) en reconeixement al prohom i veí del carrer, Bernat Manresa,representant del rei i del consell municipal, nomenat pel consulat tarragoní ciutadà d'honor en reconeixement a la seva brillant gestió en la defensa de la comunitat jueva, després dels saquejos i incendis de la aljama de Tarragona el 1391.

carrer de Mossen Poblet -1521?(també membre de la prohomenia de tarragona i veí d'aquest carrer), cónsul que va usar el seu càrrec i possició social per assolir la aprovació del capítol catedral que va canviar el curs de les processons generals, fent que aquestes passessin per davant de casa seva, carrer de mossen Aymerich o del doctor Bertran -1541, el primer, veguer de l'arquebisbe durant la prelatura de Dom Pedro de Urrea( Els Aymerich tenien en aquest carrer la casa senyorial).El segón veí i metge que adquirí una certa fama i que li cedirà el nom al carrer pels volts de 1547.I finalment s'anomenarà de Santa Anna gràcies al convent que van alçar els agustinians que tindrà a la santa com a títular de la seva esglèsia i que cedirà el seu nom al carrer fins als nostres dies ( del convent trinitari posterior, el claustre i bona part de les dependències conventuals són el nostre local actualment) ,cal dir però, que del 1932 al 1940 la corporació municipal va acordar suprimir el nom secular de santa Anna pel de Martí d'Ardenya (nom amb que es conegut l'altafullenc Antoni de Martí Franqués físic, químic i botànic) ja que aquest va tenir en el num 8 del nostre carrer la seva casa pairal i en ella l'estudi on descobrí la composició química exacta de l'aire atmosfèric(edifici on actualment hi trobem el museu d'art modern).

El carrer de santa Anna és bonic, peatonal i tranquil (sempre que els nostres entremaliats faixes blaves no en fan de les seves) i carregadet d'història, potser llarga, poster espessa, en qualsevol cas fascinant, com m'agrada el carrer santa Anna!.

dimecres, 26 de novembre de 2008

La mala dona


Avui va de llibres, d'un concretament, obra del mosso d'esquadra Marc Pastor, potser l'heu llegit (si no ho heu fet us el recomano) o potser n'heu sentit a parlar (a tv3 van fer-ne un petit reportatge fa un temps) el llibre en qüestió es titula "la mala dona" i es basa en la vida i horrors d'Enriqueta Martí "la vampira del carrer ponent",el malnom ja és prou indicatiu del tarannà de la nostra antiheroïna però, possiblement no li acava de fer del tot justícia a l'assassina en sèrie més nostrada.



Aquests és un d'aquells relats que evidencien amb contundència que la realitat supera la ficció, Enriqueta va ser una dona que a principis del S.XX va atemorir els barcelonins, segrestant criatures per prostituir-les entre potentats o per fer-les servir de materia prima (principalment el greix, la sang i el moll de l'os) en ungüents i pomades que es suposava guarien malalties com la sífilis o la tuberculosi, les víctimes de la seva demència van ser principalemnt fills i filles de prostitutes fet que ( si ho combinem amb el detall que els "clients" d'Enriqueta eren gent acomodada i influent) va suposar una deliberada negligència policial a l'hora de posar fi als seus crims, va ser la pressió popular, la que finalment forçà una policia que es mantenia tossuda a negar la evidència, a prendre mesures i detenir el monstre , no se sap amb exactitud quina és la xifra exacta de vítimes, en qualsevol cas es sospita tristament elevada.El final de la nostra vampira és tràgic i aixó n'augmenta definitivament el mite, perquè tot i que va ser arrestada i engarjolada, al cap d'un any de restar en presidi un grup de recluses la van linxar fins a la mort tot i que li havien assignat tres de les preses més carismàtiques per vetllar per la seva seguretat (Enriqueta havia intentat suïcidar-se en dues ocasions), amb la seva mort es fonia la possibilitat de judici i amb ella de saber fins on arrivaven realment els seus tentacles.



Sobta un cop coneixes aquesta donota que a nivell popular s'en sàpigui gaire bé rés, màxim quan el seu marc cronològic no és gaire llunyà i la magnitud de la seva maldat és digna d'un lloc de privilegi a la galeria de personatges horrorosos del segle XX, que una història ambientada en els misteriosos carrers del raval barceloní no hagi deixat pràcticament petjada és sorprenent perquè qui no ha sentit curiositat per Jack l'esbudellador o El fill de sam per exemple? si fins i tot en la història negra tendim a enmirallar-nos en altres, convindrem que la nostra autoestima és preocupant...



La novel.la va ser guardonada amb el I premi Crims de Tinta ( de novel.la negra, d'intriga i policíaca) i ha estat editada per La magrana, es amena i de fàcil lectura i atenció amb el narrador perquè és un personatge de luxe...així que ja ho sabeu, si us va la negra ja teniu excusa per conéixer "la mala dona".

dimarts, 18 de novembre de 2008

qüestió de coordinació



Estan térboles les aigues de la CCCC aquest dies, i és que des de la coordinadora (aquella entitat que ens aglutina ,però, de la que ningú en sap gaire res) arriven vents de revolta, diuen que els castellers de vilafranca no han fet honor al pacte que s'havia subscrit pels dotze membres que conformen la junta quan la candidatura de la que formen part va resultar escollida, que aquest incompliment s'ha produït en dues ocasions i sempre en la mateixa direcció:la unilateralitat, dit d'altre manera en el marc del estudis per la seguretat (concretament de la canalla) els vilafranquins han anat per lliure, el detonant del conflicte han estat els protectors bucals per als membres del pom de dalt que els verds han usat la present campanya i la publicació d'unes fotografies dels casc per dosos. Per resposta la coordinadora ha convocat eleccions anticipades que es durien a terme a mitjan decembre i que comptarà en principi i si no hi ha canvis, amb una sola candidatura on (com era d'immaginar) els verds no hi seran presents.Des de Vilafranca rebaten que en realitat tot plegat és una maniobra del president de la coordinadora i membre de minyons de terrassa Albert Carrillo, per mantenir al marge la colla penedesenca, que les diferències entre Carrillo i els verds s'inicien quan aquest és nomenat president de torn i que la voluntat dels castellers de Vilafranca ha estat sempre la de col.laborar i sobretot vetllar per la seguretat dels seus castellers i per extensió dels castellers en general, lamenten la no entesa alhora que s'exclamen de la imatge d'insolidaritat que s'està projectant de la colla puntera de catalunya, imatge que consideren tant esbiaixada com injusta.


Aquesta vindria a ser la seqüència dels fets que ens ha tingut prou entretinguts aquesta primera quinzena de novembre, en tot aquest sidral, però, roman subjacent una qüestió espinosa, quina és la autonomia real de la CCCC? sabem que és un ens federatiu a propòsit del fet casteller que neix l'any 1989 amb l'objectiu d'obtenir una serie d'avantatges a nivell de seguretat (sobretot) pel gruix de les colles castelleres, és en aquest punt primigeni, el de la seguretat, on la coordinadora ha fet un esforç veritablement important i on s'han obtingut els èxits més notables,però més enllà de l'assegurança i el comité científic per la seguretat, la coordinadora cap a on va? qué és el que coordina? com s'organitza?.Quan aquest tema ha sortit temps ha en algun ciberdebat la igorància ha estat la norma, pocs en saben i el que saben no trascendeix, n'hi ha que diuen que patim d'autarquia, que en realitat la coordinadora està lligada de mans perque les colles així ho desitgen, que aquesta autarquia és hereva directa d'un tarannà bicentenari fortament arrelat on les colles fan i desfan segons creuen convenient, però el cert és que pel casteller de base la coordinadora és poc més que un nom amb més aviat poca funcionalitat, i si tenim present que aquesta és la única entitat que ens representa a tots, el panorama que tenim al davant és desolador, perque fins i tot en un tema que ens afecta de ple com és la seguretat i on més hem excel.lit acavem d'evidenciar que tampoc hem assolit tots plegats una maduresa mínimament exigible,ni que dir cal que estan de més els personalismes i el comportament de primma donna, que estan de més les acusacions creuades entre entitats rivals, quan es tracta dels castells (així en plural), es tracta de tots i hem d'anar a una però, mentre hi hagi noms i camises de colles per endavant aixó no serà possible, no té setit que la millor colla agafi la directa i pretengui personalitzar la feina de tots, es irresponsable alhora que perillòs, però la coordinadora ha d'obrir-se i ha de ser funcionant ens agradi o no, no pot ser que en molts dels àmbits de la pràctica castellera la coordiandora no tingui ni veu ni vot ni pràcticament presència com tampoc pot ser que una entitat normalitzada visqui només d' una candidatura cuita i recuita amb anterioritat on mes o menys colles amb pes específic tinguin butaca per assegurar-se certa rellevància, una coordinadora de veritat ha d'estar per sobre d'aixó , per aixó potser si que cal refer-la de dalt a baix, com apunten certes veus, la pregunta és si mai sabrem donar aquest pas i cas que ho fem si sabrem estar a l'alçada o ens passarà com amb el museu casteller que fa correr rius de tinta cíclicament, però mai arriva a bon port.

dijous, 13 de novembre de 2008

que tot està per fer i tot és possible...







Aquest any la nostra revista "xiquets" en fa vint, estem doncs d'aniversari, poden semblar pocs si tenim present la dilatada història de la nostra entitat, una de les que té més solera del panorama casteller, però, vint són els que són i els celebrarem com cal, només faltaria.


Repassar aquestes revistes, aquests anuaris és sempre alliçonador, divertit, entranyable, resumint positiu, perque ens explica quim som , d'on venim i com entomem la vida (a més de fer un repàs exhaustiu dels castells que alcem, és clar), cada any, una història nova, un nou capítol d'una llarga entrega sempre interessant, i jo puc presumir de tenir-les gairebé totes (només m'en falten dues, les dues primeres que no he pogut aconseguir per més que ho he intentat).Confesso que repassar-les m'agrada molt, i ara amb l'anhel de veure la d'aquest dos mil vuit, amb tota la barreja de sensacions que aquesta temporada ens ha deixat, em ve al cap la revista del dos mil dos, i que ningú busqui paral.lelismes d'aquella aspra campanya amb l'actual, els trets no van ni de bon tros per aquí.Si teniu l'oportunitat de repassar-la o si en recordeu encara que sigui vagament l'estructura, sabreu que va significar un trencament important amb les revistes precedents, l'autor, en Jordi Sagués (rierenc il.lustre del que ja he parlat en una altra entrada) va saber donar un cos impressionant a una història més aviat galdosa, assumir el projecte d'aquell any era de fet un senyor repte i en Jordi s'en va sortir de manera brillant gràcies per una banda a l'onclo Bertran i per l'altra a Martí i Pol. I arrivats a aquest punt enllaço, perque probablement era aquell proemi fet de pedaços de l'obra de Martí i Pol i que esdevenia alhora un magnífic resum de la temporada, un inici d'historia de primer nivell, cal rellegir Martí i pol amb freqüència per adonar-se de la magnificència de la seva poesia, peró sobre tot perquè aquesta esdevé sense voler o amb amb voluntat, qui sap, una autèntica lliçó de vida. Reprenc doncs"L'àmbit de tots els àmbits"de Miquel Martí i Pol com va fer en Sagués aquelles darreries de dos mil dos i de pas, deixo en aquest espai meu un dels poemes que més m'agrada.Crec que s'adiu o com a mínim convida a una reflexió serena del que ha estat aquest any per a nosaltres.



ARA MATEIX.

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha acomlert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som;més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en que els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer.Tenim a penes
el que tenim i prou:l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la.Posem-nos
dempeus altre vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat,que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.


Miquel Martí i pol, L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS (1980)

dijous, 6 de novembre de 2008

parròquia Santa Anna







Hi ha una activitat genuïnament humana que feta amb freqüència (la suficient freqüència s'enten) reporta una quantitat inimaginable de beneficis (teoria amb suport científic contrastat).
Ajuda a la ventilació (respirar), exercita musculatura que hom desconeixia tenir (i que notifica en forma d'agulletes) i dóna sensació de benestar en produir l'alliberament massiu d'uns neuropèptids (cadenes de proteïnes) catxondos que responen al nom d'endorfines, que venen a ser l'analgèsic-psicotròpic en versió endògena del que un pot gaudir sense violar cap llei.
Parlo, si sou llestos ja ho haureu endivinant, del riure...aquí us deixo una joia de les joies, ara que s'atansa temps de junta de veïns, i on a més caldrà escollir presidència d'escala.
Visioneu a aquesta tropa ja que ells i la Mafalda justifiquen la comunitat argentina, disfruteu i potser amb una mica de sort us convertireu a la seva religiò particular però, sobretot riureu , perquè poques coses hi ha millors a la vida i perquè a més després de veurel's us pujaran més les defenses que prenent una caixa d'actimel.
Comenceu per aquí http://es.youtube.com/watch?v=ZyfC6NEUN18 i aneu seguint que tots valen la pena. A disfrutar!! AMEN!





Leyre








dimecres, 5 de novembre de 2008

vadexiquets.blogspot.com/





Ara que tinc temps, i ganes , aprofito per anar fent, amb un dia d'experiència blocaire la autoobligació numero ú en aquest espai meu a mig coure ha estat seguir l'exemple (o com a mínim revisar-lo) d'altres matalassers que s'han decidit a pensar en veu alta.Déu ni do la varietat d'estils que exhibim, m'ha cridat la atenció el fet que el bloc matriu, aquell que va posar l'essència ratllada a la blogosfera i va crear un primer patró estigui en desús, i m'entristeix, primer perquè en Sagués (Jordi) sempre feia aportacions castelleres interessants, segon perquè en Jordi (Sagués) és conegut-amic, per aixó rierenc si per alguna casualitat improbable et passeges per aquí, recorda't dels teus companys de trinxeres (t'enyorem Sagués!!) i reactiva el bloc (el mestre no pot deixar la causa!) en qualsevol cas la línia dura del Baix gaià ha de mantenir la seva força;Que no soni a exigència, però, quan un crea un lobby adquireix unes obligacions inviolables, el preu de la fama.



I arrivats a aquest punt, no vull deixar passar l'oportunitat de fer un petit incís a propòsit de la CASA MARE, que no és altra que la web de la colla, sense entrar en detalls tècnics, ni en valoracions personals que aixó ja va fer-se al seu dia al bloc del ru (nota per encuriosits, revisar de l'historial les entrades de novembre dosmilset), penso que ha arrivat l'hora de posar remei a certes mancances cibermatalasseres, ara no és moment de pensar com, caldrà saber primer qui ens dirigirà administrativament de cara a la campanya dosmilnou, però potser que ens anem plantejant tots plegats el posar fil a l'agulla.Pura questió d'imatge, no trobeu?







Leyre

dilluns, 3 de novembre de 2008

comencem?



Fa temps que barrino la possibilitat d'apuntar-me a la blocmanía, sempre hi ha hagut però una ombra de dubte, tindré la constància necessaria per anar actualitzant? sé que el que vull i el que acabi fent probablement no s'assembli, però, crec que cal intentar-ho, si més no promet ser tota una experiència, així doncs m'animo, dubtant que mai arrivi a tenir audiència i sobretot sense saber com acabarà tot plegat, la cosa promet oi? doncs res, som-hi!

I per davant de tot la meva més gran passió,la meva colla els XIQUETS DE TARRAGONA ,començaré dient que no vaig poder estar a l'acte de cloenda de la temporada ni al dinar de la colla, i em sap greu, una de tantes absències que evidencien que la meva vida laboral és ara per ara incompatible amb un bon grapat de coses bones (ser matalasser n'és una evidentment), potser per aixó crec que ells/nosaltres hem de ser el pòrtic, ara que la temporada ( la que es tradueix en grans castells) s'ha acabat, perquè no ha finalitzat de cap manera com esperàvem, perquè en el pitjor moment s'ens ha torçat, però, avui que anem d'estrena, enfocarem el tema per la seva vessant positiva.Pot sonar a excusa, però no ho és, revisant l'historial casteller de la colla, moments després de la gloriosa aleta de tres de nou de sant Magí, no vaig poder evitar pensar en aquelles temporades a la dècada dels vuitanta on un sant Magí exitòs quedava lluny d'una bona santa Tecla, la relació era fàcil...a veure si ara s'ens fotrà enlaire la Tecla?, va ser una reflexió mínuscula en el temps, que va acabar sent profètica (malauradament), i no parlo de premonicions ni gaites esotèriques, qui podia immaginar-se que un accident (i una badada importantísima a nivell de planificació) ens bufaria tota la trempera que feia tres anys exhibiem amb orgull en la quinzena clau de la temporada? no hi comptavem pas i n'hem pagat les consequències.I encara que soni pírric,crec que aquest era probablement el preu d'un moment històric, d'uns segons màgics, d'una imatge desitjada fins l'embogiment: un castell de nou ratllat a les cols.Sense que sembli que cal vendre l'ànima al diable a qualsevol preu i amb el dolor dels darrers resultats, segueixo pensant que aquell dinou d'agost justifica una temporada, una passió i una militancia incondicional. I és clar que la lliçó a aquestes alçades no és aquesta, i és clar que de cara a l'any vinent hem de fer replantejaments, i és clar que hi ha moltes coses que cal revisar (i algunes amb certa urgència), però, aquells minuts en que vam fer el cim a LA PLAÇA de les cols bé es mereixen una reflexió més magnànima, de fet a mi només se m'acut GRÀCIES COLLA!! I AMUNT XIQUETS!.


Leyre