que tot està per fer i tot és possible...

Aquest any la nostra revista "xiquets" en fa vint, estem doncs d'aniversari, poden semblar pocs si tenim present la dilatada història de la nostra entitat, una de les que té més solera del panorama casteller, però, vint són els que són i els celebrarem com cal, només faltaria.


Repassar aquestes revistes, aquests anuaris és sempre alliçonador, divertit, entranyable, resumint positiu, perque ens explica quim som , d'on venim i com entomem la vida (a més de fer un repàs exhaustiu dels castells que alcem, és clar), cada any, una història nova, un nou capítol d'una llarga entrega sempre interessant, i jo puc presumir de tenir-les gairebé totes (només m'en falten dues, les dues primeres que no he pogut aconseguir per més que ho he intentat).Confesso que repassar-les m'agrada molt, i ara amb l'anhel de veure la d'aquest dos mil vuit, amb tota la barreja de sensacions que aquesta temporada ens ha deixat, em ve al cap la revista del dos mil dos, i que ningú busqui paral.lelismes d'aquella aspra campanya amb l'actual, els trets no van ni de bon tros per aquí.Si teniu l'oportunitat de repassar-la o si en recordeu encara que sigui vagament l'estructura, sabreu que va significar un trencament important amb les revistes precedents, l'autor, en Jordi Sagués (rierenc il.lustre del que ja he parlat en una altra entrada) va saber donar un cos impressionant a una història més aviat galdosa, assumir el projecte d'aquell any era de fet un senyor repte i en Jordi s'en va sortir de manera brillant gràcies per una banda a l'onclo Bertran i per l'altra a Martí i Pol. I arrivats a aquest punt enllaço, perque probablement era aquell proemi fet de pedaços de l'obra de Martí i Pol i que esdevenia alhora un magnífic resum de la temporada, un inici d'historia de primer nivell, cal rellegir Martí i pol amb freqüència per adonar-se de la magnificència de la seva poesia, peró sobre tot perquè aquesta esdevé sense voler o amb amb voluntat, qui sap, una autèntica lliçó de vida. Reprenc doncs"L'àmbit de tots els àmbits"de Miquel Martí i Pol com va fer en Sagués aquelles darreries de dos mil dos i de pas, deixo en aquest espai meu un dels poemes que més m'agrada.Crec que s'adiu o com a mínim convida a una reflexió serena del que ha estat aquest any per a nosaltres.

ARA MATEIX.

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar.Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha acomlert i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som;més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en que els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer.Tenim a penes

el que tenim i prou:l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la.Posem-nos

dempeus altre vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I, en acabat,que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i pol, L'ÀMBIT DE TOTS ELS ÀMBITS (1980)